23.4.06

mulungu

D'aqui unes hores anirem a l'aeroport de maputo per volar cap a cape town. Aquets primers dies a manhiça han estat molt b. Tranquilitat, basicament. Dissabte vaig caminar pel poble, el seus mercats, un mirador amb una vista sobre els camps de canya de sucre... i vaig veure el centre d'investigació i l'hospital on treballen ma germana i el quique.

Mulungu (o alguna cosa que sona molt semblant) es el que sentim quan passegem pels llocs, significa "blanc" en idioma local. Tampoc som una cosa rara, doncs el centre d'investigació ja fa temps que funciona i ja estan acostumats a veure'ns. Es pot passejar pel poble tranquilament, i tot i que una mica, tampoc cridem gaire l'atencio.

m'és dificil explicar en poques paraules el que hi ha per aqui, sense caure en massa topics (colors, olors, estrelles, nens jugant pel carrer amb qualsevol cosa...). No se si es ben be el que m'esperava, doncs, de fet, no tenia ni idea del que em trobaria. Mahiça es un poble amb unes mínimes infraestructures, algunes cases de ciment (moltes altres de canya), i que esta atravessada per una carretera asfaltada i en bones condicions, doncs es ruta de pas dels sudafricans cap a zones de platja.
El pis on estem esta molt be, i els rumors de que en quique era un bon cuiner, han resultat ser del tot certs.

Be, ja se que no és una maravella de post, que em deixo d'explicar moltes coses,i que no hi penjo cap foto, tot es questio de temps.
Ja fare alguna contracronica quan en tingui més

ah! i me n'oblidava... feliç sant jordi a tots. Que us regalin molts llibres i moltes roses...

1 comentari:

Anònim ha dit...

Avui he pensat en tu. Encara tinc calfreds, i no és pel teu record...

Tot feliç he pasat un moment per l'escola a veure si el CPDA em pot fer unes impressions. Al girar pels ascensors... estava allà. L'he vist, m'ha vist, ens hem vist. Una mirada aguantada estona, massa estona, estona infinita.

No m'ha dit res, no l'he dit res. He seguit caminant amb la mirada clavada a l'esquena. La pregunta ha tornat de nou al cap, insisitent com fa molt anys. Per deprevingut, m'ha inquietat més que antany. Que deu haver-hi allà dins?

Al sortir he anat per l'altra banda de la peixera. El meu cor no em permetia més emocions. No se si seguia allà; però se que ara el veuré més cops. En qualsevol banda, hi serà; quiet, parat, com a estatua girarà el coll buscant-me amb la mirada. Ho se.

L'home de la bossa ha tornat. Deu ens agafi confessats!

Apa, segueix escrivint!!!