Over the moon

Descoberta de l'almeria teatre i descoberta d'una petita perla de musical.
Ja em va dir en David que li fes confiança, i ara cal donar-li les gràcies per la informació.
No soc cap expert en el genere així que a un musical li demano això, proximitat, senzillesa i un bon toc d'emoció.  Amb un piano quatre cadires mal comptades i quatre actors es teixeix aquest recull de peces de Rent i Tick Tick Boom, que si bé no tenen un fil conductor exacte com a tal, si que estan perfectament lligades aconseguint que en cap moment  devalli la intensitat.
Un petit plaer.

INCENDIS

Fa temps en Ferran em va dir que el Manrique i la Segura estaven preparant una obra que "anava sola", que no me la perdés.  Malauradament no vaig fer servir aquesta informació privilegiada durant la primera setmana que es va estrenar "incendis" i quan vaig voler adonar-me'n ja no quedaven entrades. Exit de públic, crítica, la millor obra de l'any etc.

Pensava anar a qualsevol bolo de la gira (sant cugat? mataró? on fos!) però em pesava el comentari que era una obra per veure-la al Romea i el convenciment que més tard o més d'hora l'acabarien reprogramant.

I sort!  Aquesta vegada amb mesos d'antelació i a una privilegiada fila 7 (gràcies Eva) no s'escapava l'oportunitat de gaudir de l'obra que merescudament ha rebut tants i tants elogis.

Segurament no diré res que no s'hagi dit ja. Teatre amb majuscules! Imprescindible. Impossible sortir-ne indiferent.  Només  arribar a casa vaig córre a rellegir algun fragment del text acabat de comprar a la sortida. Res és sobrer (exepte la mala educació d'alguns estornudadors compulsius i l'impresentable del mòbil de torn), el text és una meravella (força, intensitat, misteri, angoixa...), la posada en escena treu tot el suc possible a l'espai, la tria dels actors i la manera d'encabir-los i utlitzar-los fa que un es cruspeixi les més de tres hores i mitja de durada sense  adonar-se'n.  És plena de detalls que s'encaixen en un engranatge digne de la maquinaria més sofisticada, tot al servei de les sensacions.

Recordo que en una altra obra, durant els aplaudiments, entre els bravos algú va cridar "visca el teatre".

Doncs això:  VISCA EL TEATRE!

la foto crec que és de David Ruano

Patria

Ara es pot veure  "patria" al teatre poliorama.  
Una obra oportuna (que no oportunista) que té el mèrit d'haver estat escrita abans que el debat polític anés agafant la volada d'aquests últims mesos i té el segell, l'estil i la garantia d'en Jordi Casanovas.

Una mena de thriller polític que si bé en alguns moments cau en cert panfletisme facil (però es que en el fons, tal i com està el pati, al final dir el que és obvi pot semblar demagogia )  seria injust desmereixer pel  seu contingut.  La trama sobre la identitat catalana  i jocs de poder, es veu envoltada pel misteri sobre  el present i passat de la famila d'un fantàstic Frances Orella en el paper de Miquel Raventós, el primer cap de llista independentista amb possiblilitats reals d'aconseguir la presidència de la generalitat.  Les dues histories es van desenvolupant (pel meu gust potser durant massa temps, potser és innecesari arribar a dos actes i es podria passar una mica la tisora) fins a convergir en un final que, naturalment no desvetllaré.
Com a mania meva, llastima de la dèria de fer aquesta mena d'accent catalano-america per fer creible (?) un personatge que ve d'estats units.  Recurs utilitzat en moltes obres i, francament fa més nosa que servei. 

Una obra interessant, actual i de bona factura.  Dir que es deixa veure és quedar-se curt, dir que és imprescindible és passar-se.

(la foto crec que és de David Ruano)