1.3.09

Rubianes

Doncs un dels motius que va fer que m'agrades el teatre -- coses que queden-- es veure de petit una actuació per la televisio a altes hores de la matinada (per a l'edat que tenia) d'un home vestit de negre que montava una historia a base d'onomatopeyes (gato con paperas ghhrhhrhshs...) i una història fantastica de les tapes d'un bar amb vida propia (ves que la febre del vermut no tingui el mateix origen...). I a partir d'aqui doncs que si la passió passada pel seu sedàs (jesus alias "el mésias") que si el actor galaico-catalan, que si el trabajo dignifica...
La unica cosa que em va saber greu es de petit, fer-me molt pessat demanant-li un autograf... segur que estava per donar-me un cop al cap "asi, con los nudillos, para no hacerle daño".

Espero que el pare manel hagi fet les gestions corresponents amb el de dalt i estiguis a algun lloc semblant al serengueti.


link

3 comentaris:

milena ha dit...

a mi també m'ha fet molta molta pena. Molta.
una abraçada

Mikel Rius ha dit...

seguint una llei inventada (per tant, tampoc escrita) esperava aquest post teu i poder-m'hi afegir al record al Rubianes des d'aquí.

Com dirien les velles, jo no tenia tanta relació, tu sí q has d'anar a l'enterro.

Una abraçada

Jaume Rovira ha dit...

Estic segur que el pare Manel ho tindrà fàcil per trobar-li un bon lloc, el que m'agradaria és que amb totes les gestions que ha de fer per trobar eixe lloc de puta mare, deixes caure la pregunta, per qué tant aviat? a voltes la vida és fa díficil d'entendre.

Jo el vaig descobrir molt més tard que el senyor Marçal i com les coses bones per casualitat.

Que al serengueti sia.