Un Sergi Lopez immens, només amb una caixa, una americana reversible i unes ulleres de sol, aconsegueix donar vida a una 20 de personatges en una mena de fals monoleg de mes d'hora i mitja. A nivell interpretatiu increible. Es capaç d'entrellaçar dialegs (sol!) , i de tant en tant sorpendre'ns amb una canço. La història, de tota manera, es una mica dura i complicada de seguir. Més que res pq no es tracta de "presentació nus i desenllaç" si no d'una mena de teatre de l'absurd, comic, reivindicatiu o surrealista segons vagi. En paraules més o menys seves (pq després em vaig quedar a la xerrada amb l'autor), "tenia ganes de fer una cosa que no fos normal, que la gent digués... com se li ha anat l'olla". Doncs dono fè que ho aconsegueix!!.
Durant l'obra, he de reconeixer que algun cop em preguntava que carai hi feia jo allà. Després (i sobretot despres de la xerrada) et va convencent mica en mica, com si fos d'efectes retardats. Es com una peli d'aquelles del verdi que vols que t'agradi encara que no sapigues com posar-te a la butaca...
Això si, només pel moment de "l'home estàtic" (he agafat la foto de la seva web) ja valdria la pena.
(© fdg/ccastro)